August Bover
AUGUST BOVER (Barcelona, Catalonia, 1949) is Professor Emeritus of Catalan Philology at the University of Barcelona and a member of the Institute of Catalan Studies (IEC). As a poet, and frequently in collaboration with other artists – photographers, musicians, painters – he has published the following books of poetry: En pèlag d’amor (1999), L’hivern sota el Cadí (2001), Mojave (2006), Terres de llicorella. Imatges del Priorat (2008), Cloc! (2011), Beabà (2014), and Blau marí (2018); Tornaveu is forthcoming. His poems have been translated into English, French, German, Italian, Japanese, Korean, Rumanian, and Spanish. In prose, he has published Dotze llunes a Saskatchewan. Impressions des de la Gran Praderia canadenca (2013), a memoir. His most recent prose piece is Tutti frutti. Anecdotari (forthcoming). http://www.escriptors.cat/autors/bovera/
Assegut davant del full en blanc...
Per què ens asseiem, davant d’un full en blanc, amb ànim d’escriure? Dic d’un full en blanc com podria dir d’una pantalla. Però, per ara, he escrit més poesia que no pas prosa -segurament perquè, amb la poesia, el joc amb la llengua és molt més intens. I així com la prosa l’escric directament amb l’ordinador, la poesia l’escric a mà, amb ploma, llapis, bolígraf o retolador, damunt d’un full o d’un simple tros de paper. No sé ben bé per què, però és així. I em sembla que és un costum força generalitzat entre els poetes. Després passem el text en net a l’ordinador i hi fem els retocs, supressions o afegitons que calgui, però el primer pas cal fer-lo a mà. Potser perquè el ritme de l’escriptura poètica és sempre molt més lent que no pas el de l’escriptura en prosa.
Però, en vers o en prosa, tant se val, per què escrivim? Per què, dels diferents llenguatges artístics, decidim expressar-nos a través de la literatura? És una pregunta que em fa l’efecte que ben pocs escriptors es deuen haver fet en començar a escriure. Escrivim perquè ens agrada. Mai no m’he cregut els escriptors que expliquen que pateixen molt quan escriuen -n’hi ha que ho diuen. Ningú no ens obliga a escriure. I, francament, si m’ho passés malament escrivint, em dedicaria a una altra cosa. Però, podríem continuar interrogant-nos, per què ens agrada escriure? En el meu cas no en tinc cap dubte: perquè estimo la llengua. Estimo les llengües. Totes les llengües -de fet, soc filòleg de professió. I, d’una manera especial, estimo la meva llengua. Quan un té com a llengua materna, com ens passa a bona part dels catalans, una llengua sempre amenaçada, el territori de la qual s’estén per dos estats que l’odien visceralment, el lligam que estableixes amb la teva llengua és realment molt profund. D’alguna manera podríem dir que som la nostra llengua.
A més, en comparació amb l’escriptura de treballs acadèmics, per exemple, la literatura proporciona encara una altra font de plaer: per a l’escriptor creatiu el full en blanc -o la pantalla- vol dir la llibertat. La llibertat total.
Sens dubte, hi deu haver encara més motivacions segons cada autor. Motivacions de vegades molt amagades, tan amagades que sovint el mateix autor no n’arriba a tenir consciència i fins i tot és més fàcil que les detecti alguna lectura crítica feta des de fora. En aquest sentit, recordo que fa anys, després d’un recital poètic, algú va dir-me que creia que jo escrivia per recordar. He de reconèixer que, d’entrada, aquesta opinió em va sorprendre. Mai no m’havia aturat a pensar-hi, però em vaig adonar que qui ho deia tenia raó. Perquè, entre moltes altres coses, la literatura et permet fixar els records. Fins i tot quan es fa ficció, quan no es pretén fer literatura memorialística. Perquè els records no apareixen solament quan es vol reproduir els fets com en una fotografia. Els records personals s’escolen també per les escletxes més impensades de la ficció. Per això estic totalment d’acord amb l’afirmació, atribuïda a Roland Barthes, que diu que “Tota autobiografia és ficció i tota ficció és autobiogràfica”. I és que, més enllà del conegut i reconegut poder evocador de la música i les cançons, els records poden arribar a ser tan subtils com una determinada sensació, una llum, un color, una olor o el gust d’una magdalena.
English translation
Seated in front of a blank page …
What leads us to sit down in front of a blank page, or a computer screen, motivated by the desire to write? Up until now, I’ve written more poetry than prose, no doubt because poetry enables one to play with the language in a more intense fashion. I write prose directly onto the computer whereas I write poetry by hand, with a pen, a pencil, a biro or a felt pen, on a sheet of paper or simply on a stray piece. I don’t know why it is so, but so it is. And it occurs to me that this happens to be the case among poets. We go on to make a clean copy of the text on the computer and may tweak it, making any omissions or additions we consider necessary, but the first step is carried out by hand. This may be because the rhythm of poetic writing is always much slower than in the case of prose.
But whether it be in prose or verse, why do we write? Why across the range of
artistic expression, do we opt for literature? I suspect that this is a question that very few
writers will have asked themselves before embarking on their task. I would say that we write because we like to. I’ve never believed writers who maintain that they find writing a very painful process. There is no obligation to write and, quite frankly, if writing gave me a bad time, I’d choose another occupation. There’s still further room for reflection as to why we like writing. There’s no doubt in my own mind that it’s because I value language. I value languages, all languages, without exception. When one’s mother tongue is under threat, and this is the situation in which most Catalans find themselves, within a territory stretching across two states which hate Catalan with a vengeance, the bond established with the language is very deep. It might be said that we are our language.
Moreover, in contrast to academic writing, literature provides yet another source of pleasure: for the creative writer, the blank page – or the computer screen – signifies freedom. Complete freedom.
No doubt more reasons for writing might be brought to bear and these will also depend on the author. There are reasons which are sometimes very recondite, so hidden from sight that the author himself will be unaware of them; a critic might well detect them more readily. In this connection, I remember that at the end of a reading I gave some years ago, someone expressed the view that I wrote in order to remember. I must confess that, initially, the opinion surprised me. I had never stopped to think about the matter but I came to realise that the listener was right. Apart from anything else, literature enables memories to be placed. And this would be the case of fiction too when it’s not a question of producing a literature based on memory. And memories don’t only surface when one wants to make use of them, as in the case of a photograph; they seep through in the most unexpected places in fiction. For this reason, I can totally agree with the claim attributed to Roland Barthes: “All autobiography is fiction and all fiction is autobiography.” I would say that beyond what has been recognised as the evocative power of music and songs, memories can be as subtle as a given sensation, a given light, colour, smell or the taste of a madeleine.
Translated from Catalan by Jacqueline Hurtley
Post: