This text was part of an address delivered at the Creative Writing Program of the University of Philadelphia, September 2005.
Fiction and the Dream John Banville
A man wakes in the morning, feeling light-headed, even somewhat dazed. Standing in the curtained gloom in his pyjamas, blinking, he feels that somehow he is not his real, vital, fully conscious self. It is as if that other, alert version of him is still in bed, and that what has got up is a sort of shadow-self, tremulous, two-dimensional. What is the matter? Is he “coming down with something”? He does seem a little feverish. But no, he decides, what is afflicting him is no physical malady. There is, rather, something the matter with his mind. His brain feels heavy, and as if it were a size too large for his skull. Then, suddenly, in a rush, he remembers the dream.
It was one of those dreams that seem to take the entire night to be dreamt. All of him was involved in it, his unconscious, his subconscious, his memory, his imagination; even his physical self seemed thrown into the effort. The details of the dream flood back, uncanny, absurd, terrifying, and all freighted with a mysterious weight—such a weight, it seems, as is carried by only the most profound experiences of life, of waking life, that is. And indeed, all of his life, all of the essentials of his life, were somehow there, in the dream, folded tight, like the petals of a rosebud. Some great truth has been revealed to him, in a code he knows he will not be able to crack. But cracking the code is not important, is not necessary; in fact, as in a work of art, the code itself is the meaning.
He puts on his dressing gown and his slippers and goes downstairs. Everything around him looks strange. Has his wife’s eyes developed overnight that slight imbalance, the right one a fraction lower than the left, or is it something he has never noticed before? The cat in its corner watches him out of an eerie stillness. Sounds enter from the street, familiar and at the same time mysterious. The dream is infecting his waking world.
He begins to tell his wife about the dream, feeling a little bashful, for he knows how silly the dreamed events will sound. His wife listens, nodding distractedly. He tries to give his words something of the weight that there was in the dream. He is coming to the crux of the thing, the moment when his dreaming self woke in the midst of the dark wood, among the murmuring voices. Suddenly his wife opens her mouth wide—is she going to beg him to stop, is she going to cry out that she finds what he is telling her too terrifying?—is she going to scream? No: she yawns, mightily, with little inward gasps, the hinges of her jaws cracking, and finishes with a long, shivery sigh, and asks if he would like to finish what is left of the scrambled egg.
The dreamer droops, dejected. He has offered something precious and it has been spurned. How can she not feel the significance of the things he has been describing to her? How can she not see the bare trees and the darkened air, the memory of which is darkening the very air around them now—how can she not hear the murmurous voices, as he heard them? He trudges back upstairs to get himself ready for another, ordinary, day. The momentous revelations of the night begin to recede. It was just a dream, after all.
But what if, instead of accepting the simple fact that our most chaotic, our most exciting, our most significant dreams are nothing but boring to others, even our significant others—what if he said to his wife, All right, I’ll show you! I’ll sit down and write out the dream in such an intense and compelling formulation that when you read it you, too, will have the dream; you, too, will find yourself wandering in the wild wood at nightfall; you, too, will hear the dream voices telling you your own most secret secrets.
I can think of no better analogy than this for the process of writing a novel. The novelist’s aim is to make the reader have the dream—not just to read about it, but actually to experience it: to have the dream; to write the novel.
Now, these are dangerous assertions. In this post-religious age—and the fundamentalists, Christian, Muslim and other, only attest to the fact that ours is an age after religion—people are looking about in some desperation for a new priesthood. And there is something about the artist in general and the writer in particular which seems priest-like: the unceasing commitment to an etherial faith, the mixture of arrogance and humility, the daily devotions, the confessional readiness to attend the foibles and fears of the laity. The writer goes into a room, the inviolable domestic holy of holies—the study—and remains there alone for hour after hour in eerie silence. With what deities does he commune, in there, what rituals does he enact? Surely he knows something that others, the uninitiates, do not; surely he is privy to a wisdom far beyond theirs.
These are delusions, of course. The artist, the writer, knows no more about the great matters of life and the spirit than anyone else—indeed, he probably knows less. This is the paradox. As Henry James has it, we work in the dark, we do what we can, we give what we have, the rest is the madness of art. And Kafka, with a sad laugh, adds: The artist is the man who has nothing to say.
The writer is not a priest, not a shaman, not a holy dreamer. Yet his work is dragged up out of that darksome well where the essential self cowers, in fear of the light.
I have no grand psychological theory of creativity. I do not pretend to know how the mind, consciously or otherwise, processes the base metal of quotidian life into the gold of art. Even if I could find out, I would not want to. Certain things should not be investigated.
The dream world is a strange place. Everything there is at once real and unreal. The most trivial or ridiculous things can seem to carry a tremendous significance, a significance which—and here I agree with Freud—the waking mind would never dare to suggest or acknowledge. In dreams the mind speaks its truths through the medium of a fabulous nonsense. So, I think, does the novel.
The writing of fiction is far more than the telling of stories. It is an ancient, an elemental, urge which springs, like the dream, from a desperate imperative to encode and preserve things that are buried in us deep beyond words. This is its significance, its danger and its glory.
end
La ficció i el somni
Un home es desperta al matí, i se sent marejat, fins i tot una mica estabornit. Dret, a la penombra de les cortines i encara en pijama, parpellejant, té la sensació que d’alguna manera la seva persona no és plenament conscient, vital, real. És com si aquella altra versió desperta de si mateix es trobés encara al llit i la que s’ha aixecat fos una mena de jo a l’ombra, trèmul, bidimensional. Què passa? Està incubant alguna cosa? Sí que sembla que tingui una mica de febre. Però no és el cas, determina, el que pateix no és cap malaltia física. Més aviat li passa alguna cosa a la ment. Troba que el cervell li pesa, com si sobrepassés la mida del crani. Aleshores, de sobte, precipitadament, se’n recorda del somni.
Era un somni d’aquests que sembla que exigeixin la nit sencera. Hi va haver un lliurament total per part de la seva persona: el seu inconscient, el seu subconscient, la seva memòria, la seva imaginació; fins i tot el seu jo físic hi semblava involucrat. Els detalls del somni li tornaven en massa, estranys, absurds, aterridors, tot plegat carregat d’un pes misteriós –un pes tal, sembla, dut només per les experiències més profundes de la vida, és a dir, de la vida conscient. I efectivament, tota la seva vida, totes les coses més fonamentals de la seva vida, hi figuraven d’alguna manera, al somni, plegades hermèticament, com els pètals d’una poncella. Se li ha revelat una gran veritat, en un codi que sap que no serà capaç de desxifrar. Però desxifrar-lo no és important, no és necessari; de fet, com quan es tracta d’una obra d’art, el mateix codi és el significat.
Es vesteix amb bata i sabatilles i baixa. Tot al seu voltant té un aspecte estrany. Aquell petit desequilibri als ulls de la seva dona, el de la dreta un pèl més baix que el de l’esquerra, o és alguna cosa en què abans mai no s’havia fixat? El gat, al seu racó habitual, el mira des d’una immobilitat misteriosa. Arriben sorolls del carrer, familiars i alhora misteriosos. El somni contamina el seu despertar.
Comença a comentar el somni amb la seva dona, tot sentint-se una mica avergonyit, perquè s’adona de fins a quin punt els esdeveniments somiats sonaran absurds. La seva dona se l’escolta, tot assentint amb el cap com una boja. Intenta aproximar les seves paraules al pes que tenien en el somni. S’apropa al punt essencial, el moment en què el seu jo immers en el somni es despertà al bell mig d’un bosc fosc, rodejat de veus murmurejants. De sobte la seva dona obre totalment la boca – li suplicarà que pari de contar, és a punt de cridar que troba massa aterridor el que li està explicant? Xisclarà? No: badalla, amb força, amb petits esbufecs interns, les frontisses de la mandíbula li cruixen, i acaba amb un llarg suspir d’esgarrifança mentre pregunta si li ve de gust acabar-se el que queda del plat d’ou remenat.
El somiador es despenja, del tot desanimat. Ha ofert un tresor i ha estat rebutjat. Com pot ser que no sigui capaç d’entendre el significat de les coses que li ha anat explicant? Com pot ser que no vegi els arbres pelats i l’aire enfosquit, la memòria del que ara mateix enfosqueix l’aire del seu entorn –com és que no sent les veus murmurejants, tal com ell les ha sentit? Torna a pujar, tot fatigat, amb la intenció de preparar-se per a un altre dia normal. Les revelacions trascendentals de la nit comencen a minvar. A fi de comptes, només era un somni.
Però si en comptes d’acceptar el fet senzill que els nostres somnis més caòtics, els més estimulants i significatius no tenen gaire interès per als altres, fins i tot per als més íntims –què passaria si digués a la seva dona, D’acord, t’ho demostraré! M’asseuré i explicaré el somni d’una manera tan intensa i convincent que en el moment de llegir-lo, tu també experimentaràs el somni; tu també et trobaràs vagant dins el bosc salvatge al capvespre; tu també sentiràs aquelles veus de somni informant-te sobre els teus secrets més amagats. No trobo millor analogia que aquesta per expressar el procediment d’escriure una novel·la. L’objectiu del novel·lista és facilitar que el lector visqui el somni –no només llegir-lo sinó experimentar-lo: viure el somni; escriure la novel·la.
Ara bé, aquestes afirmacions són perilloses. En aquesta època post-religiosa –i els de conviccions fonamentalistes, ja siguin cristianes, musulmanes o d’alguna altra mena, només confirmen que la nostra època és post-religiosa– la gent cerca amb un grau de desesperació un nou sacerdoci. I l’artista en general i, més concretament, l’escriptor, semblen manifestar trets sacerdotals: el constant compromís amb una fe etèria, la barreja d’arrogància i humilitat, les pregàries quotidianes, la disposició confessional per atendre les manies i pors del laïcat. L’escriptor entra en una cambra, el domèstic sancta sanctorum inviolable –el despatx– i s’hi queda sol una hora rere l’altra immers en un silenci fantàstic. Amb quins deus combrega, quins ritus duu a terme? Sense dubte té coneixements que els altres, els no iniciats, ignoren; sense dubte posseix una saviesa força més profunda que la d’ells.
Hom s’enganya, és clar, quan pensa que l’artista, l’escriptor, en sap més, dels grans temes de la vida i de l’ànima, que qualsevol altre –en realitat és probable que en sàpiga menys. Vet aquí la paradoxa. Tal com apunta Henry James, treballem a les fosques, fem el que podem, donem el que tenim, el que queda és la follia de l’art. I Kafka, amb una trista rialla, afegeix: “L’artista és l’home que no té res a dir.”
L’escriptor no és un sacerdot, tampoc un xaman ni un sant somiador. Això no obstant, la seva tasca és estirada des del pou fosc on el jo essencial s’encongeix, tot tement la llum.
No tinc una gran teoria psicològica de la creativitat. No pretenc saber com la ment, de forma conscient o d’alguna altra manera, elabora l’or de l’art a partir del metall de poca llei de la vida quotidiana. Encara que pogués descobrir-ho, no ho voldria fer. Hi ha temes que no haurien d’investigar-se.
El món del somni és un lloc estrany. Allà tot és autèntic i fantàstic alhora. Pot semblar que les coses més trivials o absurdes posseeixen un significat extraordinari, un significat que –i sobre aquest punt estic d’acord amb Freud– la ment desperta no es veuria amb cor de suggerir o de reconèixer. Als somnis la ment expressa les seves veritats per mitjà d’un disbarat fabulós, igual, crec, que ho fa la novel·la.
Escriure ficció és molt més que narrar. Constitueix un impuls antic i rudimentari que sorgeix, com el somni, d’un imperatiu desesperat de codificar i conservar coses enterrades profundament en nosaltres, més enllà de les paraules. Vet aquí el seu significat, el seu perill i la seva glòria.
fi
(Traducció de Jacqueline Hurtley, revisada per August Bover)
John Banville